Un Estat incapaç de resoldre cap dels problemes importants

Un Estat incapaç de resoldre cap dels problemes importants

Un Estat incapaç de resoldre cap dels problemes importants

Per Jordi Barbeta a elNacional.cat, el 21 d’abril

No està clar si va ser Napoleó o va ser el general Perón l’autor de la següent frase: “Si vols resoldre un problema, nomena un responsable, però si vols que quelcom no funcioni, crea una comissió”. Reduir els anomenats Pactes de la Moncloa per la Reconstrucció a una comissió parlamentària al Congrés dels Diputats és la millor idea que ha tingut qui, com Pablo Casado, només pensa treure profit polític del desastre i no s’entén gaire que Pedro Sánchez hagi caigut en el parany, més enllà de recentralitzar encara més la gestió de la crisi.

La darrera comissió parlamentària que es va anunciar per resoldre una crisi d’estat va ser quan el Parlament de Catalunya va fer un simulacre de declaració d’independència. Mariano Rajoy, llavors president, i Pedro Sánchez, cap de l’oposició, van acordar aplicar l’article 155 de la Constitució per suspendre l’autogovern de Catalunya i per rentar-se la cara, el PSOE va proclamar que havia arrancat de Rajoy la creació d’una comissió per reformar la Constitució que havia d’acabar els seus treballs en sis mesos. Òbviament, Rajoy va tenir clar que havia d’accedir a crear la comissió perquè no tenia cap interès a resoldre “el problema catalán”. De la comissió res no se n’ha sabut mai més i el conflicte català ha continuat més enllà que el mateix Rajoy.

Es nota la por dels propietaris de l’Estat i dels seus capatassos a perdre el negoci, per això estan tan alarmats i actuen a la defensiva

Ubicar l’esforç col·lectiu per fer front a la tragèdia en una comissió parlamentària implica renunciar a la idea d’un acord horitzontal on tothom s’havia de comprometre a remar en la mateixa direcció. De fet, tot apunta que la iniciativa de Casado acceptada per Sánchez funcionarà al revés. Els Pactes de la Moncloa subscrits durant la Transició es van plantejar amb un criteri oposat a l’actual. Es va tractar llavors d’establir precisament una treva política per poder fer front a la galopant crisi econòmica que amenaçava el procés polític tot just acabat d’engegar. I Adolfo Suárez va tenir l’encert, la generositat i el coratge de nomenar un responsable amb autoritat moral, Enrique Fuentes Quintana. Primer es van signar els pactes i després el Congrés els va desenvolupar. Ara s’ha començat la casa per la teulada.

Amb tot, la gran diferència entre els pactes de 1977 i els que es plantegen ara rau en els participants. Reduir l’acord a un debat polític al Congrés deixa fora de la primera fila patronals i sindicats i entitats de la societat civil afectades i/o implicades en la gestió dels acords. Però sobretot, expulsa de l’escenari les comunitats autònomes que, es miri com es miri, seran les principals encarregades d’implementar les mesures que s’hauran d’aplicar. És un nou esforç centralitzador compartit pels líders del PSOE i del PP, perquè s’han adonat que són els seus correligionaris, els barons regionals, qui estan posant en evidència no només les seves incompetències. Pablo Casado no és ningú a Galícia comparat amb Núñez Feijóo i, a Madrid, Isabel Díaz Ayuso li ha arrabassat tot el protagonisme. A Pedro Sánchez el president català, Quim Torra, el posa en evidència tres cops per setmana, però també ho han fet Ximo Puig al País Valencià i Francina Armengol a les Balears.

Sánchez i Casado, persuadits pels autèntics propietaris del negoci de l’Estat, han hagut de treure els militars al carrer perquè és pràcticament l’únic poder, el de la força, el que justifica la seva existència. Tothom és conscient que ens ve a sobre una catàstrofe econòmica i que el Govern d’Espanya no té instruments, ni capacitat per fer-hi front. L’única cosa que pot fer és demanar ajuda. De la mateixa manera que tampoc està en les seves mans aturar la pandèmia. Com no pot fer res del que és important, l’Estat s’entesta ara a controlar la gent, fins i tot els nens, des de ministeris ficticis, Sanitat, Educació, Cultura… ens burocràtics sense competències ni coneixements que posen cada dia al descobert l’obsolescència i la inutilitat de les seves estructures funcionarials.

Es nota la por dels propietaris de l’Estat i dels seus capatassos a perdre el negoci, per això estan tan alarmats i actuen tan a la defensiva.