Societat del benestar

Societat del benestar

Societat del benestar

per Pere Pugès, a elMón el 24 d’abril

No és el mateix parlar del que als països de l’Europa occidental coneixem com ”Estat del benestar” que de “societat del benestar”, perquè no és el mateix dir ”societat” que “Estat” (que hauria de ser una eina al servei de la societat).

La crisi de la covid-19 ha accelerat el que la crisi de 2008 ja evidenciava: el desmantellament progressiu d’un projecte ideològic, polític, social, econòmic i cultural impulsat, fonamentalment, per la socialdemocràcia europea desprès de la segona gran guerra. Un desmantellament causat per molts factors però sustentat, sobretot, en una ideologia (per dir-li d’alguna manera): el neoliberalisme, i en un nou sistema: la globalització.

Les ideologies progressistes nascudes durant els segles XIX i XX han estat incapaces d’oferir una alternativa ja no per avançar, per progressar, sinó, almenys, per no recular. Probablement ja han arribat al límit de les seves possibilitats i per tornar a progressar, cal que en sorgeixin de noves. Els estats, com les ideologies, han anat canviant al llarg del temps. De fet, moltes vegades, els estats han sorgit com a instrument de les ideologies dominants en cada moment.

Moltes veus qualificades diuen que som davant d’un canvi de gran magnitud, passant de l’edat Contemporània, a una nova era de la història de la humanitat,  que potser acabarem anomenant l’edat Tecnològica. No és estrany que trontollin les ideologies i, conseqüentment, trontollin els estats que les ideologies dominants han anat creant o adaptant a les seves necessitats/interessos/propostes.

Per això crec que hem de parlar de “Societat del benestar”, perquè la fortalesa no està en les estructures dels estats sinó en la de les societats. Només les societats fortes, cohesionades, amb capacitat d’autoorganitzar-se, són capaces de respondre als reptes de cada moment. I només aquestes societats tenen capacitat d’utilitzar l’estat en el seu propi benefici, encara que sigui amb importants tensions internes.

Sense entrar en si la resposta a la crisi de la covid-19 ha estat millor en estats petits que en els més grans, sembla que, en general, quan el poder de decisió ha estat més proper a la societat, més ràpidament i millor s’ha actuat, amb, una major implicació de la ciutadania en l’execució de les mesures a prendre i, en lògica contrapartida, un tracte més respectuós, més adult, dels governants envers els seus conciutadans.

És aquí on parlar de societat té molt més sentit que parlar d’estat. I és així com identifiquem el veritable motor dels canvis que hem d’introduir per seguir progressant, com espècie dominant, capaç de modificar l’hàbitat compartit amb les altres espècies, animals i vegetals. Som en una cruïlla històrica, que ens pot portar cap a camins molt diferents. Si l’edat contemporània s’ha caracteritzat pel domini de la burgesia, la nova etapa comença amb la constatació de la seva pèrdua de poder gràcies a l’aparició de la classe mitjana com a majoritària, amb capacitat per passar a ser dominant. El conflicte està, en tot cas, entre aquesta classe i encara no l’1% de la població mundial que concentra el 82% de la riquesa (26 persones son tant riques com la meitat de la humanitat) i del poder en un món globalitzat que, paradoxalment, els fa menys identificables.

Vist així, sembla que anem enrere. Però aquesta acumulació de riquesa i poder s’ha pogut fer, tan ràpidament, gràcies a un sistema d’explotació molt més subtil que el de la primera edat moderna -com anomenen els anglosaxons a la primera meitat de la nostra edat contemporània- i que ha comportat l’accés al coneixement i a la formació, en tots els camps, de milions de persones. Una força que ara hem de saber aprofitar per posar els interessos de les persones, de l’espècie humana i del seu hàbitat, per davant dels interessos econòmics d’una minoria, petita numèricament però més poderosa que mai.

Som davant d’una cruïlla històrica que ens pot portar cap a camins totalment contraposats. Hem d’escollir i actuar en conseqüència. L’esgotament del model actual, ja sabem on ens porta. Detallar-ho seria com escriure un guió que superaria les pel·lícules de ficció sobre un futur apocalíptic que es van posar de moda fa una vintena d’anys i, de tant dur, seria titllat de catastrofista i, sobretot, rebutjat per aquells que prefereixen viure contents i enganyats.

L’altre camí, ple d’incerteses i entrebancs, té un horitzó molt diferent. A la gran majoria d’humans, si volem ser amos del nostre destí, no ens queda cap altre opció que començar a recorre’l. És un viatge a Itaca, segur, però just per això el camí esdevindrà el més important.

Anem cap a un món amb més habitants i menys treball, almenys en els sectors primari i secundari. La robòtica substituirà molta mà d’obra, tant en feines de producció com  domèstiques. Disposarem de més temps lliure. Sorgiran noves feines, generalment vinculades a serveis que, avui, encara no existeixen o valorem poc. Si posem l’economia al servei de les persones, haurem de treballar menys per repartir-nos la feina i evitar les bosses de pobresa (en el nostre país i arreu) i/o establir mecanismes de solidaritat que les evitin. És aquí on tenen cabuda propostes com la Renda Individual Universal (RIU) i totes les mesures complementàries que haurien d’acompanyar-la, començant per un canvi en el sistema de valors que hem anat adoptant, acríticament, durant les darreres dècades i acabant per redefinir el paper dels estats en aquest futur que ja tenim aquí.

Disposem dels coneixements i la tecnologia necessàries per associar el nostre treball al servei comú i per disposar del poder adquisitiu i del temps lliure suficients per cobrir les nostres necessitats físiques, intel·lectuals i espirituals, per realitzar els nostres projectes vitals, individuals i col·lectius. L’equilibri amb la natura és fonamental per a la supervivència de l’espècie, com ho és l’equilibri entre els nostres drets individuals i els col·lectius. Estem aprenent que la nostra veritable força rau en el sentit de solidaritat comunitària, d’ajuda mútua, de cooperació.

Aquests valors, propis d’una societat madura i cohesionada, són la base indispensable per crear el projecte polític més important d’aquest segle: la societat del benestar. Una societat capaç de dotar-se de les eines que assegurin el progrés de la humanitat i que no deixin ningú marginat, ja sigui fora de la comunitat o dins seu. Una societat del benestar que asseguri l’exercici real dels drets bàsics (salut, educació, habitatge, treball, cultura,…), que garanteixi viure amb dignitat als que no tinguin accés al treball o pateixin algun tipus de disfuncionalitat que els ho dificulti, que faci una distribució racional del temps dedicat al treball i al lleure, que potenciï la creativitat en tots els camps, que asseguri a tothom l’accés a la comunicació i la informació veraç, que articuli totes les mesures necessàries per fer efectiva la justícia social, l’equitat, la solidaritat o la cooperació com eina per construir la consciència de comunitat, però que també sigui capaç d’evitar totes les formes d’explotació o l’especulació, especialment del que es consideri un bé comú. Una societat que es doti d’un sistema de governança que asseguri una administració pública, un Estat, al servei dels interessos de la ciutadania, que posi les persones i el tros de planeta que li toqui gestionar com a objectiu prioritari de les seves polítiques.

En els propers articles intentaré apuntar els principals elements que, al meu entendre, han de configurar aquesta societat i que van molt més enllà d’assegurar l’ensenyament i la sanitat universal o de cobrir, amb almoines socials, les mancances d’un sistema que, cada dia que passa, mostra més les seves febleses i les conseqüències del seu pecat original, que no és altre que creure en les lleis del mercat com a reguladores màximes del sistema socioeconòmic.

El canvi a fer és gegantí, però és necessari. I si és necessari, l’hem de fer possible.