Síndrome de la cabana

Síndrome de la cabana

Síndrome de la cabanaper Mireia Boya Busquet, 30 d’abril

Els primers dies de desconfinament de part de la població són un clarobscur gramscià. Han aparegut molts monstres. Uns en forma de patrons que no protegeixen prou els treballadors obligats a tornar als centres de treball, altres com a fons voltor que desnonen i ploriquegen per seguir vivint de l’especulació immobiliària, però també hi són aquells sindicats-empresa que, a les portes d’un primer de maig confinat i en plena crisi econòmica, pacten amb un règim que pensa més en salvar el capital que les vides.

L’Estat ha decidit assumir morts per tornar a una nova normalitat, que no és nova, és la de sempre, la que ja no volíem, la que oprimeix la classe treballadora, la que ens farà endeutar, la de la feminització de la pobresa, l’autoritària, militarista i repressiva, la que no ens deixa ser si no ens agenollem al centralisme estatal. Que tot canviï per a que tot continuï igual. O pitjor. Els eslògans grandiloqüents ho dissimulen tot però no poden amagar la realitat.

I en el clarobscur de les fases de desconfinament, la categorització de la població, amb les famílies amb infants, els esportistes professionals, els bars i l’església al centre. Prioritats amb límits provincials que exhalen naftalina i van per davant d’anar a veure la família o el consum cultural i l’educació. Vivim en un estat amb el govern més progressista de la història que ens deixa anar a missa però no al teatre, que ens deixa anar a fer un vermut però no veure la mare, que creu que Barcelona és igual que el Berguedà. Visca la república borbònica, episcopal i urbanocèntrica. Posats a buscar unitats de desconfinament adaptades al territori i a la política estatista, el govern de PSOE, Podem i Comuns hauria pogut triar les diòcesis i, a manca de tests i mascaretes, protegir-nos del virus amb aigua beneïda.

Els infants han sortit ja i ni ha arribat l’apocalipsi ni estem exempts de la picaresca, l’individualisme i la irresponsabilitat. El gran monstre que s’entreveu en el clarobscur és però, la manca d’empatia cap a l’altre. Policies de balcó i discursos des del petit món de cadascú. Que sí, que tots som els millors, que tots som perfectes, que el meu barri és exemplar, que els altres són uns exagerats i que els governs no en tenen ni idea. Ho diuen els estudis científics que es fan a totes les tertúlies, de bar i de twitter. Em donen ganes de quedar-me a casa i desconnectar de tot. Si el mon ha de ser així, en un moment on cal més cures cap a l’altre que mai, pareu que baixo. Protegim-nos entre tots de la intempèrie moral del desconfinament.

Ara anirem sortint tots, i a molts ens agafa l’angoixa de la readaptació a una normalitat passada que ja no volem. Síndrome de la cabana en diuen. Agorafòbia quan toca abandonar la rutina de la introspecció i l’anacoretisme. Sortirem amb la por de no saber si t’infectaràs, perquè, malgrat les promeses amb bombo, platerets i focs d’artifici del nostre govern fa unes setmanes, no hi ha ni rastre dels tests massius a la població anunciats. Ruleta russa. Calen moltes més garanties de protecció per a que abandonem sense neguits la seguretat de les nostres quatre parets i, sobretot, calen tones de responsabilitat col·lectiva per gestionar emocionalment la incertesa i col·lectivitzar les pors que tots tenim.

I contra l’arrogància de l’Estat no cal dir i repetir que nosaltres ho hauríem fet millor, no serveix de res, excepte per evidenciar que no ho has fet. Calia esmicolar la síndrome de la cabana amb la que viu permanentment el govern català des de la tardor del 2017, superar la por i l’angoixa del confort d’un govern autonomista i fer-ho. Ara ja és imprescindible dir prou a un govern que és més espanyolista i més autoritari que mai. No hi pot haver més pragmatisme perquè ja no queden ponts, només xantatges i imposicions. Ja s’ha vist que no tindrem mai al costat ni a socialistes ni a comuns, i que l’estratègia pactista a Madrid no només no ens porta enlloc, sinó que cada cop és més humiliant per tothom. Ara toca reconstruir-nos com a moviment per una vida digna de ser viscuda i que els polítics superin la síndrome de la cabana que tenen. Poc a poc, però unilateralment un altre cop.