Resultat provisional

Resultat provisional

Article de Joan J. Queralt publicat a “El Nacional.cat” el 6 d’abril

Es pot ja avançar que el resultat provisional del partit que estem jugant serà el definitiu: societat, 1; Estat, 0. En efecte, l’Estat entès com a poder institucional, des dels ajuntaments fins a la Unió Europea, no ha estat a l’alçada. No tant pel negacionisme inicial del Covid-19, com per la manca de reserves de tota mena per afrontar una emergència.

En canvi, la societat, amb el personal sanitari al capdavant, ha donat la cara, tot suportant un càstig físic i moral que provocarà una crisi social i econòmica descomunal, quan encara no hem sortit de la crisi del 2008. Difícil sortir-ne quan els responsables són, amb alguns canvis de noms poc rellevants, els mateixos que la van provocar/consentir/fugir d’estudi. Les persones, amb tots els integrants del sistema sanitari, han fet un pas endavant i han agafat el toro per les banyes i la bèstia ja comença a doblegar el genoll.

Quedarem devastats però vencerem. Un altre tema serà el cost. Primer en vides humanes, afectes personals i somnis truncats. Després, en patrimonis. Però té raó el professor Oriol Amat: “La crisi que tenim ara no és conseqüència d’una bombolla immobiliària, com al 2008. Si els governs actuen ràpid durant uns mesos, quan la crisi sanitària millori, l’economia pot recuperar gran part de l’activitat i ocupació. Per això, calen més ajuts i més ràpid.”

Ara bé, dit això, el dia després d’aquesta devastació seguiran les institucions de nyigui-nyogui, cosa que realment ens ha de preocupar. En efecte, a la crisi del 2008 els estats es van posar a les ordres del capital financer i especulatiu i van sagnar les butxaques de la població, especialment de les classes mitjanes, treballadores i populars. El resultat és el conegut: els rics d’abans del 2008 en són més i són més rics ara que abans del 2008. I els pobres abans del 2008 ara en són més i són més pobres que abans del 2008. Dit en paraules més tecnocràtiques, som sota la governança de la desigualtat, desigualtat que crèiem superada.

Ara, tirarem endavant, ningú ho dubta. Però, novament, l’Estat, si no ha aprés la lliçó del 2008, farà molta més nosa que servei. L’estat ha demostrat que no tenia cap previsió de res. L’empoderament ciutadà s’imposa. És clar, ningú està preparat per a una pandèmia com la que estem patint, però és que tenim menys mitjans que al 2008: han desballestat l’estat del benestar, privatitzant-lo. En alguns llocs més que en altres. A Espanya, per exemple, molt.

Com mostra prenc el quadre següent, de llits hospitalaris per 1000 habitants, de l’informe de l’OCDE de novembre passat. Espanya, perdent posicions, amb 3‰, per sota de la mitjana de l’OCDE (4,7‰) i a anys llum del que ara es planteja com a model Corea (12,3‰).

Resultat provisiona

En aquestes condicions no és d’estanyar que la frase màgica segui aplanar la corba, és a dir, reduir l’ascens d’infectats i d’ingressats, per superar l’abans possible la insuportable tensió que s’acarnissa sobre les UCI. En aquest context ha quedat clar que el nerviosisme dels dirigents els ha fet dir coses i fer-ne d’altres improvisades, sense gaire ponderació respecte de les conseqüències, tals com la centralització sanitària. O com, al mateix temps, malgrat la declaració de l’estat d’alarma i de la Llei orgànica 3/1986, d’emergències sanitàries, instruments que ho permetien, han deixat de banda la intervenció de sectors estratègics, expropiant si calia a preus previs al 14 de març, estocs d’interès per a la salut pública o la imposició de fabricacions obligatòries de productes. Algú tan poc sospitós d’estatalista com Trump ho ha fet.

Patim un estat feble, que l’únic que sembla saber del cert és instal·lar-se en el mantra de la unitat. Feble també perquè els partits de l’oposició no prediquen més que mesures simbòliques i ideològiques prenyades de fal·làcies i incompetència allà on governen territorialment.

Anem guanyant i guanyarem gràcies a una societat que gaudeix d’un personal sanitari altament qualificat, dotat de prou enginy i d’una capacitat de treball i sacrifici fora del comú, amb un compromís radical amb la societat a la que es deu. De la comparança amb les esferes polítiques, poc preparades, poc valentes i erràtiques, aquestes no en sortirien gens ben parades.

He agafat aquests, com podia haver-ne triat altres: l’absència d’EPI en condicions per a tot el personal sanitari (els primers a ser protegits), tests predictors de tota mena i generalitzats en àmplies capes de la població, l’autoritarisme policial practicat a dojo, i esperonat per part de les autoritats governatives amb un resultat d’expedients sancionadors superiors al d’infectats. La llista és llarga i feixuga.

Per això desitjo i crec que tots estem convençuts que aquest partit el guanyarem la societat. Els aplaudiments vespertins diaris són l’ovació als vencedors.