Pressupostos d’emergència

Pressupostos d’emergència

Pressupostos d'emergènciaPer José Antich, 24 d’abril

Mai l’aprovació d’uns pressuposats com els que ha tirat endavant aquest divendres el vicepresident Pere Aragonès amb tenacitat havien estat tan imprescindibles per a Catalunya i tampoc mai tant com en aquesta ocasió havien quedat tan ràpidament obsolets. Aquesta és la paradoxa de la crisi econòmica sense parió que ha provocat el coronavirus i que ha deixat totes les administracions indefenses per fer-hi front, ja que la lluita contra la pandèmia necessita molts més recursos en salut i tota una bateria d’ajuts a aturats, treballadors, autònoms, petites, mitjanes i grans empreses; tants, que són literalment inabastables.

En el cas català caldrà fer front a la crisi amb l’hàndicap d’un dèficit fiscal històric del qual caldria parlar molt més sovint i explicar-lo millor als nostres compatriotes, i que acaba lligant de mans qualsevol iniciativa de pes i qualsevol esperança d’una mínima autonomia financera.

Encara que aquesta sigui la situació actual, l’augment de la despesa en 3.070 milions d’euros, concentrada, fonamentalment, en àrees socials del Govern ajudaran a pal·liar l’extrema necessitat actual i a la qual no es podia fer front sense uns nous pressupostos. Partits de l’oposició com el PSC i la CUP han perdut, per raons molt diferents, una oportunitat no donant suport als comptes públics. La pandèmia sanitària i la dimensió de la crisi econòmica que s’entreveu els oferia una situació magnífica per rectificar per una cosa que ells a Madrid sempre demanen: responsabilitat.

No s’havia d’esperar res de PP i Cs, que juguen clarament a una altra lliga, que no és la portar la batuta de la governació a Catalunya ja que no tenen cap mena de poder en cap nivell de l’administració: des de l’autonòmic al provincial, acabant en el comarcal i el municipal. Però aquest no és el cas del PSC, que malgrat això ha preferit fer un discurs gens diferenciat del de la dreta espanyola en el qual critica a Madrid per distanciar-se dels independentistes, que al seu torn necessita al Congrés dels Diputats.

L’independentisme català, tan propens a oblidar massa vegades els afronts del PSC en el Parlament quan se’ls necessita, hauria de tenir en compte al Congrés dels Diputats la moneda amb què se li paga a Catalunya. Ho fa el PNB gairebé diàriament i no sembla que li vagi tan malament.