La llibertat condicional

La llibertat condicional

Llibertat condicional

Per Bernat Dedéu a elMón, el 22 d’abril

Per molt que siguin dies de quietud clausurada, i a la ciutat, abans bullangosa, només s’hi escolti l’eco de les passes d’algun temerari unilateral que surt al carrer amb l’excusa d’un supermercat fictici i els crits de goig de les gavines quan cacen un colom i el destrossen abans de cruspir-se’l, el signe dels nostres temps serà la velocitat. La tècnica, expressada en aquesta omnipresència de pantalles que ens il·luminen el món i la mirada amb Instagram stories que resumeixen el quotidià en menys d’un minut i vídeos TikTok on els nanos del planeta copien joiosos les coreografies dels seus ídols dins d’un límit existencial de 15 segons, ja ens havia avisat: per molt que ara tot se’t faci lent, la vida t’obligarà a passar de pantalla cada vegada més ràpid. Aviat, creu-me, no hi haurà actitud més contestatària que prendre’s les coses amb temps i, qui ho hauria dit, badar pel carrer sense rumb.

Però no és només el temps, que accelerarà les coses. També les idees i els marcs de pensament se succeiran a una velocitat expressament ordida perquè no tinguem gaire temps de digerir-la. Penseu-hi un instant: fa com qui diu quatre dies, a mitjans d’octubre, la majoria d’adolescents del país es trobaven incendiant Urquinaona. La nostra ètica, fos quina fos la seva base ideològica, s’havia basat en dos conceptes rectors: tot el que passi a partir d’ara, sobretot la política, haurà d’esdevenir al carrer i l’autoritat, especialment la judicial que-se-dieron-entre-unos-cuantos, de moment la posarem entre parèntesis. Doncs, ironies del destí, avui el carrer és un mapa de la buidor i tots hem fet un curs accelerat de confiar en el poder i en la seva traducció més perversa: els tecnòcrates que, aparentment, només es regeixen per la ciència i són aliens a qualsevol tipus d’ideologia o interès.

La llibertat condicional té aquesta assumpció de base: tu i els teus, pobret meu, sou idiotes

De l’octubre contestatari, la velocitat dels dies ens ha fet entrar (o potser hauria d’escriure millor topar) amb una nova era de llibertat condicional. Això, com tot a la vida, no és nou: durant els primers anys de la crisi econòmica ja vam viure escenes inèdites en què aquella entitat abstracta que s’anomenava troica (que, d’un dia per l’altre, destronà un govern a Itàlia cagant-se supinament en la voluntat democràtica dels seus ciutadans) farcia de tecnòcrates la burocràcia política europea, primer a Grècia i després a Espanya. En aquell temps, si ho recordeu, calia cenyir-se el cinturó i reduir els dèficits públics perquè “les coses no es poden fer d’una altra manera”, que és la forma més enfaristolada de dir que això de la llibertat… doncs que ja te la pots confitar. Del foc d’Urquinaona tornem a un simulacre de presó tecnocràtica: vostè no opini, reina, que ara venen els experts.

Ho resumeix perfectament allò que els madrilenys anomenen el tonito del doctor Fernando Simón, en roda de premsa abans-d’ahir, quan deia allò de “No se va a abrir la puerta y decir: ¡Niños, a jugar!”, a la qual cosa, la meva consciència ciutadana i la meva pebrotera existencial hauria volgut respondre: “Perdoni, i vostè qui collons es creu que és per parlar-me així dels meus fills?”. La situació és realment dantesca: un tecnòcrata aparentment infal·lible com Simón, que fixeu-vos si en sap d’això del coronavirus que no només va infectar-se, sinó que fa mesos apareixia dient que la pandèmia no ens havia de preocupar, s’enalteix i et parla de la llibertat dels teus nanos com si tu fossis un temerari i com si ells fossin criatures assilvestrades que només volen sortir al carrer per fer saltirons. La llibertat condicional té aquesta assumpció de base: tu i els teus, pobret meu, sou idiotes.

Una de les grans fites del poder repressiu és donar-te sovint la sensació que la teva llibertat (de moviments, però també de pensament i d’opinió) és un luxe que, si no ets “expert en el tema”, només de tant en tant pots exercir sense traves. Això s’expressarà aviat amb el fet que els nanos del nostre país puguin sortir de la seva presó domèstica a estirar les cames i respirar, però ben aviat també passarà amb la llibertat de premsa, que aquest govern tan progre i poc nacionalista de Madrid ja ha començat a estudiar com pot censurar, i l’albir de pensament. Se’ns gira feina, conciutadans meus, perquè a cada nova propineta de llibertat que ens atorguin, com si es tractés d’un regal, haurem d’estar amatents a defensar els nostres drets més bàsics. Ells s’escudaran, com fan tots els totalitaris (també els del procés) en aquella conya dels “temps d’excepcionalitat que vivim” i en com n’és tot de difícil.

A partir d’ara, benvolguts lectors, tots en guàrdia, minut a minut, que comença una era de llibertat condicional. Tornen els tecnòcrates, mama-por. Torna la velocitat i torna l’excepció com a norma. Torna, si és que havia marxat mai, el “vostè calli que jo he estudiat el tema i en sé molt més”. Insisteixo fins a la nàusea: tots en guàrdia, que venen hòsties i, mal m’està dir-ho, pinta que les passarem molt putes. De nou.