Habitatge i confinament

Habitatge i confinament

Habitatge i confinament

per Pere Pugès, publicat a elMón el 15 d’abril

Un habitatge digne, junt amb la sanitat i l’educació, per a tothom, són drets que conformen les tres potes de l’anomenat estat del benestar, tot i que sempre he preferit parlar de la societat del benestar, de la que l’Estat n’hauria de ser l’eina principal.

A Catalunya, la majoria d’habitatges no reuneixen les condicions desitjables per viure-hi amb totes les necessitats ben cobertes. La primera d’aquestes necessitats és l’espai, la superfície habitable. La reducció constant del número de membres de les unitats familiars, o convivencials, un disseny més acurat i un tipus de vida que deixa poques hores per estar a casa, ha tapat la insuficiència d’espai vital.

Des de fa molts anys, la tipologia dela majoria d’habitatges del nostre país, i del món occidental, respon més a criteris econòmics que no a les necessitats d’espai dels seus ocupants. La creixent tendència a la concentració urbana ha generat un model d’habitatge cada cop més petit, pensat per a cobrir les necessitats bàsiques de sempre (dormir, menjar, higiene) i les noves (estudi, treball, lleure, …) que no s’han resolt creant espais específics, sinó superposant activitats o readaptant alguns espais per donar-los-hi cabuda.

El confinament d’aquestes setmanes està posant a prova la capacitat d’aquests habitatges per disposar d’espai suficient per a desenvolupar les activitats que, normalment, fem fora de casa. El teletreball, el teleestudi o el telelleure tenen moltes coses bones però no tenim els habitatges preparats per a fer-ho en les condicions adequades (mentre un vol veure la tele, l’altre no pot estar treballant o l’altre jugant … i, per estar una estona tranquils, ens hem de tancar al dormitori…o al bany, encara que al cap de ben poc algú ens dirà que necessita entrar-hi). Encara que perdem molt de temps amb desplaçaments pesats i lents, volem tornar a la feina, entre altres raons, per sortir de casa. Ens adonem, de cop, que tenim habitatges que tenen una caducitat superior a la nostra, però que no estan preparats per allò que ens deien que era el futur. I resulta que el futur ja el tenim aquí.

No es pot parlar de l’habitatge sense fer-ho també del seu entorn més immediat, ja sigui a ciutat –en un edifici plurifamiliar- o en un poble -amb cases, majoritàriament d’ús unifamiliar, i edificis plurifamiliars- on la relació amb l’exterior, amb el sol i el sòl, és ben diferent.

No és casualitat que el dret a l’habitatge tingui diferent tracte que la sanitat o l’educació en la majoria de països de la Unió Europea. El sector de la construcció ha estat, i és, una font d’ingressos de la que no poden prescindir aquests estats, sense parlar dels negocis fraudulents, les inversions especulatives i la corrupció que, sovint, s’han associat a aquest sector, i que és més gran en els països on el sistema d’accés a l’habitatge és el de la propietat. I Espanya –i Catalunya no n’és una excepció- n’és capdavantera.

Canviar del sistema de lloguer –majoritari- al de propietat, va ser una prioritat per l’Estat espanyol encara no fa setanta anys. Les polítiques d’habitatge del franquisme van marcar un camí, una manera de fer, que s’ha mantingut fins ara, amb maquillatges diversos i més bones paraules que fets concrets. L’accés a la propietat del primer habitatge i, després, de la segona residència, va ser una política d’estat per crear una classe mitjana financerament dependent i, per tant, fàcil d’atemorir i controlable.

La propietat d’un habitatge, o d’altres béns, es va considerar un objectiu per a la gran majoria de la població, per assegurar-se un patrimoni suficient a partir del qual créixer i progressar econòmicament. La crisi de 2008 va representar una gran dutxa d’aigua freda que va fer veure, a molta gent, que la propietat real no era seva, però la quasi nul·la activitat del sector des de llavors, ha permès mantenir, i sovint incrementar, l’especulació i els negocis bruts entorn d’un dret bàsic per a tothom com és l’habitatge.

El sector de la construcció no ha recuperat el dinamisme anterior a la darrera crisi. No ho ha fet malgrat la necessitat d’habitatge, cada cop més palesa. I no ho ha fet, sobretot, per l’estreta vinculació amb el sector financer, que afavoreix l’encariment del lloguer fins que torni a ser més interessant comprar, per treure a la venda els estocs d’habitatges a un preu elevat i, de retruc, que surti més a compte pagar una hipoteca que pagar els alts lloguers del mercat actual. És difícil preveure les repercussions de la crisi de la Covid-19, però la recessió econòmica que es preveu i la caiguda de l’ocupació que comportarà, sembla que faran difícil mantenir el preu dels lloguers i incrementaran les dificultats per accedir als habitatges encara desocupats. L’habitatge pot ser una espurna important que encengui el foc de la contestació social. I si els Estats fossin eines al servei de les persones, les polítiques d’habitatge haurien de canviar radicalment.

Aquesta etapa de confinament ha palesat que la major part dels habitatges del nostre país no reuneixen les condicions desitjables per viure-hi amb totes les necessitats ben cobertes. La insuficiència d’espai en els habitatges nous  –més petits que la mitjana dels existents- és més gran que en els vells, una insuficiència més evident en les ciutats que en els pobles, on els blocs de pisos tenen una presència menor (això ha motivat, segur, a alguns habitants de la ciutat a intentar confinar-se en les segones residències). Ara ens hem adonat que el veritable luxe és l’espai i la immensa majoria no vivim precisament en habitatges luxosos.

Però tot té un costat positiu. Fins i tot aquesta situació. Una llarga aturada del sector de la construcció, sense una oferta significativa de nous habitatges ha de permetre repensar el sector de dalt a baix i, de retruc, impedir l’especulació amb els habitatges buits en mans de corporacions financeres. Portem més de deu anys perduts, en els que com a molt s’han aprovat mesures urgents per arbitrar solucions d’emergència social, però aquesta crisi de la Covid-19 ens dóna una altra oportunitat, si la sabem veure i treballar.

Des de la meva experiència de més de trenta-cinc anys en el sector del cooperativisme d’habitatges m’atreveixo a proposar set grans eixos per començar a treballar:

  1. Tot el sòl públic qualificat per habitatge ha de destinar-se a la promoció pública d’habitatge social.
  2. Aquest sòl ha de ser cedit en dret de superfície per a promoure habitatges en règim de dret d’ús, lloguer, propietat temporal o compartida.
  3. La concertació público-social és la millor fórmula per poder construir, en poc temps, el nombre d’habitatges que es necessiten i per assegurar-ne l’autogestió responsable.
  4. Els nous edificis han de cobrir les diferents tipologies de demanda existent avui en dia, afavorint –a l’escala adequada- la mixtura social que garanteixi la cohesió de la societat catalana.
  5. El programa funcional dels nous edificis ha de contemplar tant els espais privats –habitatges- com els espais comuns dedicats a les activitats de lleure, teletreball, teleestudi, salut,…o a serveis comuns (energètics, bugaderia, recepció de paqueteria, transport,…), amb l’objectiu d’afavorir la relació social i l’ajuda mútua.
  6. Els nous edificis han de ser dissenyats amb criteris de sostenibilitat i amb l’objectiu d’aconseguir l’autosuficiència energètica.
  7. Els poders públics han d’assegurar el finançament adequat que asseguri la viabilitat econòmica de les promocions, començant per l’adequació del valor del mòdul (€/m2 útil) i per considerar els espais comuns (amb un màxim del 15% de la superfície útil total de l’edifici) com a superfície computable a efectes de finançament.

I tot això sense entrar en les polítiques de sòl, d’energia o fiscals que han de complementar, o a vegades precedir, una nova cultura de l’habitatge i noves polítiques públiques que realment facin possible que l’habitatge sigui accessible per a tothom i ho sigui a un cost que no representi més d’una tercera part dels seus ingressos. Sense aquest requisit dir que l’habitatge, en el nostre país, és un dret bàsic, seguirà essent una gran mostra d’hipocresia política. I perdonin que insisteixi, però sense la Renda Individual Universal (RIU) de la que he parlat en algun article anterior, un sector cada cop més important de la nostra societat quedarà exclosa de l’exercici d’aquest dret, per molt bàsic que sigui.