El risc d’una renda mínima nacionalista espanyola

El risc d’una renda mínima nacionalista espanyola

El risc d’una renda mínima nacionalista espanyolaPer Adrià Alsina, 30 d’abril

Tothom comença a tenir clar que després de la crisi sanitària del covid-19 arribarà una de les crisis econòmiques més dures de la història contemporània. El Banc d’Espanya preveu una caiguda d’entre el 6,6% i el 13,6% del PIB espanyol aquest 2020, mentre el Fons Monetari Internacional situa la xifra en un 8%.

Encara és d’hora per saber si aquestes prediccions són acurades però, per posar-nos en context, l’economia espanyola va caure al voltant d’un 8%, precisament, entre 2008 i el 2013. Dit d’una altra manera, tant el Banc d’Espanya com l’FMI preveuen una ensorrada igual a la de l’última gran crisi, però concentrada en un sol any. Viurem una emergència social com la majoria no hem vist mai.

La mesura que suscita un consens més ampli és la renda mínima garantida. Malauradament, la música que arriba és molt preocupant per a Catalunya

De comunistes a liberals, ningú discuteix que caldrà una intervenció pública de dimensions galàctiques per superar l’emergència social que ja comença a intuir-se. Els més dèbils necessitaran un suport que haurem de pagar entre tots, i això suposarà sacrificis per tothom. Per això, és crucial que els diners que hi dediquem es gastin el millor possible.

La mesura que sembla suscitar un consens més ampli, tant dins el govern espanyol com fora, és la instauració d’una renda mínima garantida, veurem si permanent o temporal. Aquesta mesura sol agradar a esquerra i dreta, perquè ajunta el component social del subsidi amb l’incentiu al consum que permetrà salvar moltes empreses. Un altre dia parlarem si Espanya s’ho pot permetre, però el govern assegura que a finals de maig ja tindrà una proposta sobre la taula. Malauradament, la música que ens arriba és molt preocupant per a Catalunya. Per què?

Tothom entén que no és el mateix ser pobre a Itàlia que a Bangladesh. Per aquesta raó, a les estadístiques s’utilitza un concepte relatiu anomenat “risc de pobresa”. Es calcula a partir d’un llindar, que és el 60% per cent de la mediana d’ingressos per unitat familiar del país. És a dir, si en un país la majoria de les famílies guanya 20.000 euros l’any, el llindar de pobresa és de 12.000 euros i totes les famílies que guanyin menys es consideren en risc de pobresa.

L’informe de 2019 de la Xarxa Europea contra la Pobresa i l’Exclusió Social (EAPN) situa el llindar de pobresa a Espanya en uns ingressos de 8.871 euros anuals per família. Amb això, podem calcular quin percentatge de famílies queden per sota en cada comunitat autònoma:

El risc d’una renda mínima nacionalista espanyolaFont: Elaboració pròpia amb dades de l’EAPN

El gràfic pinta una situació dantesca a les comunitats menys dinàmiques, on més d’una de cada tres llars estaria en risc de pobresa. Encara és més exagerat a Extremadura i Ceuta, on el risc de pobresa s’apropa perillosament a la meitat de la població. Això suposa bosses enormes de famílies passant gana pels carrers d’aquelles comunitats, una situació que potser era veritat als anys 60, però que avui no té res a veure amb la realitat. Com és possible?

La gran trampa de l’estadística és quina referència territorial es pren per calcular el llindar. Com hauràs comprovat amb els teus amics o familiars que viuen en altres comunitats autònomes, és molt més car viure a Catalunya que a Extremadura. Per exemple, el preu de l’habitatge és tres vegades més car a Catalunya que a Extremadura, omplir un dipòsit de benzina costa mig euro més, també són més cars els supermercats, els restaurants i, fins i tot, els menús escolars. Dit d’una altra manera, amb els mateixos ingressos, una família pot viure a Cáceres, però es moriria de gana a Barcelona.

EAPN ens proporciona un càlcul del llindar de pobresa per a cada comunitat autònoma: a Catalunya són 10.981 € anuals, a Madrid 10.135, a Andalusia 6.975 i a Extremadura 6.158. Per això, en mirar el gràfic del risc de pobresa utilitzant el llindar autonòmic en comptes de l’espanyol, la foto és completament diferent: Extremadura passa a ser la comunitat amb menys població en risc de pobresa i d’altres teòricament riques, com el País Valencià, es colen entre les primeres posicions.

És a dir, hi ha moltes més famílies valencianes, catalanes o madrilenyes que tenen problemes seriosos per arribar a final de mes que a Andalusia, Extremadura o Astúries.

El risc d’una renda mínima nacionalista espanyolaFont: Elaboració pròpia amb dades de l’EAPN.

I això què té a veure amb la renda mínima? Molt senzill: el govern de PSOE i Podemos dissenyen la renda mínima en funció d’un llindar únic espanyol. Això vol dir que gairebé totes les famílies beneficiàries seran d’Extremadura i Andalusia i, segons l’abast de la mesura, pot ser que algú que passa gana a Barcelona o Madrid no tingui dret a renda, mentre famílies que poden anar al restaurant el diumenge cobrin a Extremadura o Ceuta. Tot, per la sacrosanta igualdad entre españoles.

Que Podemos s’hagi tornat tan nacionalista espanyol que promogui una mesura que beneficia les classes mitjanes-baixes d’Extremadura i Andalusia per davant dels pobres de Madrid i Barcelona es pot entendre, sobretot després del seu sobtat amor per la monarquia i l’exèrcit. El que seria imperdonable és que ERC, JxCat i la CUP donessin suport a una mesura que condemna els catalans pobres, parlin la llengua que parlin, a aguantar la pitjor crisi de la seva vida sense cap suport públic.