Centralisme per a tothom

Centralisme per a tothom

Centralisme per a tothomPartint del cafè per a tothom hem arribat a un fre per a tothom

Per Sebastià Alzamora, Ara.cat, 27 d’abril

Fa l’efecte que el centralisme ha acabat per tornar-se una trava també per als seus defensors més recalcitrants, o si més no per a alguns. “Entramos juntos y saldremos juntos”, adverteix Pedro Sánchez, recordant que les decisions, a Espanya, es prenen en format radial i des del quilòmetre zero de la Puerta del Sol. Ho diu com si “en esto” (una pandèmia) hi haguéssim entrat per pròpia voluntat, com si haguéssim decidit entrar-hi junts, separats o de qualsevol altra manera i, sobretot, com si hi haguéssim entrat sabent on ens ficàvem: que cadascú provi de recordar on era i què pensava fer els passats dies 11 i 12 de març, per exemple.

L’únic aspecte en què Pedro Sánchez ha pogut mostrar una sòlida determinació (perquè tota la resta canvia per instants) ha estat en la idea de la unitat patriòtica que ja va posar damunt la taula en el mateix moment de decretar l’estat d’alarma. Ara segurament li fa més nosa que servei, perquè una mica més de flexibilitat aniria a favor de la seva imatge: però és esclau de les seves paraules (i dels seus eslògans: “Este virus lo paramos unidos”, com si fos un partit de futbol de la roja) i no pot afluixar en la reclamació d’unitat perquè, si ho fes, té una oposició que se li tiraria encara més al damunt. Hi haurà temps per parlar de la gestió de la crisi del coronavirus per part del govern d’Espanya, però el que es pot dir sense por d’equivocar-se és que, una vegada més, el comportament del PP i de Vox (i, disminuït i amb sordina, també el de Ciutadans) ha estat un espectacle de nul·la política i de nul respecte per la ciutadania. Convido a l’exercici d’imaginar aquesta mateixa situació pilotada per Casado, Abascal i companyia: segur que no seria pitjor que amb els governants actuals? De debò?

El cas és que el centralisme i la recentralització (que el govern d’Espanya i Miquel Iceta neguen, però que és òbvia) han molestat i seguiran molestant en la sortida del confinament. I així ho denuncien presidents autonòmics del PP com Isabel Díaz Ayuso, Juanma Moreno o Fernando López Miras (de Madrid, Andalusia i Múrcia: les tres comunitats en què PP i Ciutadans governen amb Vox). Hi hem d’afegir socialistes com Francina Armengol, de les Balears, o Ximo Puig, del País Valencià. També Iñigo Urkullu, màxim representant del nacionalisme basc poc independentista. I Quim Torra, que arribat el cas seria independentista postnuclear. Tots ho diuen de maneres diferents, amb més o menys intensitat i amb poca o molta vehemència, però ho diuen clar: la fixació no tan sols per mantenir, sinó també per exaltar, la unitat nacional d’Espanya fins i tot (o sobretot) en moments tan delicats, acaba sent un problema per a tothom, fins i tot per als nacionalistes espanyols més abrandats. Un endarreriment, un obstacle transversal. Segurament seria demanar massa que això servís d’argument definitiu perquè es comencés a debatre seriosament una nova configuració de l’estat espanyol. Però el que és obvi és que partint del cafè per a tothom hem arribat a un fre per a tothom. Ben central, això sí.